El puig des Molins va ser el cementiri de la ciutat d'Eivissa durant tota l'antiguitat. Es troba devers 500 metres a ponent del puig de Vila, on està situada la ciutat des de la seva fundació per fenicis occidentals, al final del segle VII aC. D'aquesta manera, com és habitual a les ciutats fenícies, l'espai dels vius i el dels morts estaven pròxims, però separats per un accident geogràfic, que en aquest cas és el tàlveg (actualment convertit en el carrer de Joan Xicó).

EI nom del jaciment deriva de l'existència, des d'almenys el segle XV, de molins de vent al seu cim. D'aquests molins només en resten algunes torres, que ja fa anys que estan en desús.

Com a conseqüència de l'explotació agrícola de l'àrea del jaciment durant els darrers segles, el vessant va ser dividit en bancals, on es plantaren arbres fruiters, sobretot oliveres, però també ametllers, garrofers i figueres, sovint dins dels pous d'accés de les tombes. Actualment, com que ja fa dècades que s'aturaren les feines agrícoles, el jaciment es troba cobert per una capa de sediment amb una espessa vegetació arbustiva, que amaga la majoria de les tombes existents. D'aquestes tombes, només 340 són visibles des de l'exterior. Quasi totes són tombes púniques de pou i cambra, anomenades "hipogeus". Això no obstant, el nombre de les realment existents, sense comptar-ne de cap altre tipus, és de devers 3.000.

El cementiri inicial, establert a la darreria del segle VII aC pels fenicis que fundaren l'assentament de la badia d'Eivissa, ocupava una zona concreta al peu del puig d'entre 6.000 i 10.000 m2.

En època púnica (des del final del segle VI a la darreria de l'1 aC), la necròpolis va experimentar un enorme creixement com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat. La seva extensió era d'aproximadament 5 ha.

En època romana (segles I-V dC), l'àrea del cementiri s'estenia des de la part baixa del puig des Molins cap al nord, fins a arribar a l'avinguda d'Espanya, i fins i tot al carrer d'Aragó en els segles de l'antiguitat tardana (VI-VII dC).

VISITA DE LA NECRÒPOLIS. PUNT NÚM. 1:

EXCAVACIONS DEL SECTOR NW

En aquest sector es realitzaren excavacions durant els anys 1977 i 1982.

Com a conseqüència de l'ús continuat de la necròpolis en diferents èpoques, pot observar-se una barreja de sepultures que van des de l'època fenícia fins a l'època romana.

De la fase fenícia (final segle VII-mitjan segle V aC) poden assenyalar-se diferents tipus de sepultures d'incineració:

De l'època púnica (segles V-I aC) poden observar-se diferents tipus de tombes d'inhumació:

D'època romana (segles I-IV dC) es pot veure:

PUNT NÚM. 2: HIPOGEUS EN EL SUBSÒL DEL SECTOR NW

Mapa

La resta d'aquest sector nord-occidental encara no ha estat objecte d'excavacions sistemàtiques, per això només la boca d'un hipogeu està oberta a l'exterior. Però, tot i que des de la superfície no són visibles, tot el subsòl de l'esplanada exterior al Museu es troba completament foradat d'hipogeus. S'ha pogut establir que cadascun d'aquests hipogeus ocupa una superfície mitjana de 15,7 m2, la qual cosa suposa una densitat de 636,9 hipogeus per ha. Això és un clar exponent de la nombrosa població de la ciutat en els segles V-IV aC, cosa que va provocar una massificació del cementiri. La gran concentració de tombes fa que les cambres es trobin molt juntes unes de les altres, sense quasi espais lliures entre elles. Per això els saquejadors només havien de foradar les parets d'una cambra per poder accedir a les contigües.

La planimetria del subsòl d'aquesta àrea ha pogut ser realitzada a partir de les sepultures que tenen obert el pou a l'exterior i s'hi han pogut incloure totes aquelles cambres que estan comunicades entre si a través dels forats dels saquejadors.

Per aquest motiu, no figuren en el plànol aquells hipogeus que no estiguin oberts a l'exterior ni comunicats amb una altra cambra. Per tant, les zones en blanc en el plànol no vol dir que estiguin buides de tombes, sinó que, en no poder accedir al seu interior, les que hi pugui haver no han pogut ser dibuixades.

La majoria d'aquestes sepultures foren objecte de saqueigs en èpoques diverses i moltes foren també excavades en alguna de les campanyes oficials d'excavacions realitzades durant el segle XX. Però d'entre totes, només tres hipogeus han pogut ser identificats, gràcies al fet que el número que els va ser assignat en el moment de la seva excavació, pintat en les parets de la cambra, s'ha conservat. Corresponen als hipogeus núm. 8, 17, 18 i 19 de la campanya d'excavacions de 1929 realitzada per Carles Roman.

PUNT NÚM. 3: HIPOGEUS VISITABLES

EI conjunt d'hipogeus a l'interior dels quals pot accedir-se era conegut com ''hipogeus de la Mula", per haver estat descoberts fortuïtament l'any 1946 en enfonsar-se una mula dins el pou d'un d'ells. José Mª Mañá, director de les excavacions realitzades aquell any, els va assignar els números que van del 6 al 13.

El 1948 s'habilitaren per a la visita, es van il·luminar i s'hi van construir les escales d'accés i, posteriorment, s'han anat realitzant diverses modificacions a l'interior, com ara: el rebaix del sòl per obtenir més alçària, la millora de la instal·lació elèctrica i, recentment, la reconstrucció d'alguns enterraments amb l'aixovar corresponent. D'altra banda, les parets de les cambres estan foradades pels saquejadors de tombes de totes les èpoques, i formen una xarxa de passadissos que les comuniquen. Per tot això, la configuració actual és sensiblement diferent de l'original, com pot comprovar-se a la planimetria adjunta.

A l'antiguitat, cada cambra era un espai completament tancat, l'única obertura del qual era el pou d'accés. Entre les cambres poden observar-se sensibles diferències, tant pel que fa a la forma com a les mides i també al nombre de sarcòfags. La seva obertura data dels segles V i IV aC, però a l'interior es dipositaren enterraments durant tota l'època púnica, des del segle V fins a l'I aC.

Com a conseqüència del fet que fossin utilitzades durant molt de temps, es produeix un aprofitament màxim de l'espai d'algunes cambres, com succeeix en l'hipogeu núm. 12. Aquest, originalment posseïa tres sarcòfags, un d'adossat a la paret del fons i els altres dos a les laterals. En un moment donat, va ser reestructurat per obtenir nous espais d'enterrament. Per això, en primer lloc, es va enderrocar la paret entre les cambres dels hipogeus 11 i 12; seguidament es desplaçaren els dos sarcòfags adossats a les parets laterals, i, finalment, va dividir-se l'espai entre els sarcòfags col·locant entre ambdós una mitjanera feta de lloses de marès. D'aquesta manera, s'aconseguiren tres nous espais, un entre la paret lateral (avui pràcticament desapareguda) i el primer sarcòfag, i dos espais entre ambdós sarcòfags.

També alguns pous d'accés, com el de l'hipogeu 13, es reutilizaren durant el segle I dC, al començament de l'època romana, com a lloc d'enterrament.

Itinerari de la visita

Seguint el sender que des de l'entrada als hipogeus de la Mula puja pel vessant fins darrere el Museu, es pot observar l'existència de nombrosos pous d'hipogeu oberts a l'exterior i obtenir una visió excel·lent de la configuració actual del puig des Molins.

Els pous d'hipogeu estan molt pròxims uns dels altres i invariablement orientats de nord a sud, ja que les tombes estan alineades al llarg del pendent, seguint la configuració del terreny, però varien en les mides. És interessant notar que molts dels pous varen ser utilitzats pels pagesos del lloc per plantar oliveres a l'interior, quan els terrenys del jaciment estaven dedicats a la producció agrícola. No obstant això, malgrat que l'aspecte de moltes ha fet difondre el tòpic que són oliveres mil·lenàries, les més velles no sobrepassen els quatre-cents anys.

Durant el segle passat l'àrea situada darrere de l'edifici del Museu va ser utilitzada com a pedrera. Aquest fet va fer que el vessant restàs tallat verticalment, i deixàs visibles a la secció nombroses tombes excavades a diferents fondàries. Això permet, per una part, l'observació detallada de l'estructura de diversos hipogeus, amb els pous d'accés i cambres de diferents formes i dimensions, quasi totes foradades pels saquejadors de tombes, i, per l'altra, el tall ofereix una imatge significativa de la configuració del subsòl del jaciment.